|
Es l'instrument més agut de la família dels de vent-metall. Les trompetes antigues tenien una forma recte o una mica corbada. En el segle XVI, ja tenia l'aspecte que te ara. En principi era simple i sols produïa un número il·limitat de sons. Al final del segle XIX, es va idear el sistema de vàlvules. Les principals varietat són la trompeta en si bemoll, que es la més utilitzada en bandes i orquestres; - la trompeta piccolo, que pel seu registre agut s'utilitza per a interpretar obres barroques;- la trompeta baixa. L'embocadura de la trompeta, com la del trombó, té una perforació interior en forma de copa en U. Això contribueix que la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, i menys càlida que la d´altres instruments, com per exemple, la trompa El tub de la trompeta, que pot ésser de diferents aliatges (com per exemple de coure) tret de la part del pavelló que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb les característiques de l'embocadura li confereixen a l'instrument el timbre i potència sonora característica. |
|
|
L'origen de les trompetes, instruments als quals
des de l'antiguitat se'ls va assignar un paper militar o cerimonial pel
fet d'estar constituïdes per un tub bàsicament cilíndric, caldria
cercar-lo en els antics instruments de
canya, fusta,
etc. Un exemple en seria la
trompeta d'escorça.
Instruments metàl·lics d'aquestes característiques ja es trobaven a l'antic Egipte, però els parents més propers de les actuals trompetes foren el sàlpinx, mena de trompeta curta dels grecs, o la lituus, trompeta llarga dels romans, ambdues destinades a un ús militar, així com en la gran trompeta sarraïna, importada pels Creuats.
Amb una construcció inicialment
recta, en el
segle XV
s'inicien els intents, primerament amb una rudimentària
forma en S, que conduiran, ja a finals del
segle XVI,
a desenvolupar una tècnica més depurada que permetrà
enrotllar el tub sobre ell mateix, moment a partir del
qual l'instrument adquireix unes possibilitats tècniques
més destacades, amb l'afegit de cossos de recanvi que
permetien modificar la llargada de l'instrument i, per
tant, la tonalitat.
No serà fins al segle XIX que s'hi incorporaran els pistons, els quals permeten a l'instrument tocar dues i mitja octaves a partir d'un sofisticat sistema que allarga el tub principal mitjançant la inclusió de tubs complementaris Hi ha diferents tipus de trompetes. Els més emprats són: la trompeta en si bemoll (instrument transpositor) i, el més familiar per a nosaltres, la trompeta en do (no transpositora).
Les sordines,
accessoris de metall o fusta que s'introdueixen en el
pavelló, permeten graduar, segons les necessitats
expressives, tant la potència sonora de l'instrument com
la seva qualitat tímbrica. Així, el
jazz,
estil de música en el qual la trompeta ha assolit un
paper destacat, ha donat peu a uns tipus específics de
sordines calibrats d'acord amb els gusts i estètiques
propis d'aquest estil.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Hummel final. Rubén Simeó, trompeta. Orq. P.Mallorca |
| Jazz Trumpet Moises Alves | |